Gaudint l’educació
Un dels últims llibres que parlen sobre neurociència és Neuromitos en educación (2015) d’Anna Forés, José Ramón Gamo, Jesús C. Guillén, Teresa Hernández, Marta Ligioz, Félix Pardo y Carme Trinidad. Tot i que us recomanem llegir el llibre, des d’aquest blog ens agradaria parlar-vos d’alguns dels neuromites que es parlen en aquest.
El coaching educatiu per a estudiants s’ha convertit en una eina imprescindible per tractar les dificultats acadèmiques, que en molts casos deriven de problemes no directament relacionats amb els estudis, sinó amb qüestions que fins ara s’han considerat secundàries, com la forma de relacionar-se del propi alumne o la seva percepció de si mateix i de l’entorn.
Així com l’aula ha de disposar d’espais i temps, també és necessari que els alumnes tinguin al seu abast recursos, objectes i elements amb els quals puguin experimentar i manipular.
El coneixement que tenim sobre com aprenem les persones és un dels pilars centrals de qualsevol metodologia competencial, ja què la nostra pràctica educativa, tant metodològica com avaluativa, ha d’estar alineada amb la forma en com aprèn el cervell.
Treballar de forma més competencial comporta petits canvis en la nostra manera de treballar a l’aula. En aquest post, comentarem aspectes bàsics a tenir en compte.
El paper del docent dins del món educatiu és molt ampli i complex, ja què no només es limita a transmetre coneixements, sinó que és una peça clau en el creixement emocional i personal del seu alumnat.
L’aula ha de disposar d’espais on els alumnes puguin desenvolupar aquesta habilitat creativa, així mateix cal deixar-los temps per a poder-la afavorir. Les aules haurien de ser llocs on hi hagués fantasia, imaginació, on hi hagués llibertat en les ments dels estudiants.
L’àrea acadèmica que s’ocupa de l’estudi científic dels mecanismes biològics subjacents a la cognició és la neurociència cognitiva. Aquesta disciplina estableix un enfocament específic en els substrats neurals dels procesos mentals i les seves manifestacions conductuals.
La teoria de les intel·ligències múltiples va ser plantejada pel psicòleg estatunidenc Howard Gardner l’any 1993. Aquesta teoria representa un contrapès al paradigma de la intel·ligència única, ja què proposa que la vida humana requereix del desenvolupament de diversos tipus d’intel·ligència i habilitats, cadascuna d’elles localitzades a diferents àrees del cervell i interconnectades entre si.
L’ésser humà és un animal sociable per naturalesa. Al llarg de la nostra vida ens trobarem contínuament en circumstàncies en les quals haurem de treballar en equip, el que implica relacionar-nos amb altres persones per arribar a uns resultats o objectius comuns. L’aprenentatge cooperatiu és un mètode pedagògic que tracta d’organitzar les activitats dins de l’aula per a convertir-les en una experiència acadèmica i social.
No enviem spam, només notificacions sobre els articles, nous cursos i actualitzacions.
